“Admiré su talento para captar y fijar ambientes, cuerpos hermosos, vivencias y ritmos, repliegues sombríos de la noche urbana, extravagantes efusiones de la modistería, efluvios de apocados guateques, alcoholes furtivos y residuales de la pertinaz dictadura. Los carnosos años sesenta. Y, sobre todo, rostros”. Qui millor que Juan Marsé per resumir l’obra del fotògraf Cèsar Malet (1941-2014) des de la perspectiva que dona el pas del temps. Aquestes paraules daten del 2007, però l’amistat entre tots dos es va cuinar a les nits del Bocaccio, l’epicentre de la Gauche Divine, el remolí que va sacsejar la Barcelona de finals dels seixanta i principis dels setanta.

Entre aquell eixam d’intel·lectuals, Malet parlava amb la càmera, una eina d’exploració que l’acompanyava des de l’adolescència. Aquella precocitat va tenir fruits: el 1960, amb només 19 anys, va obrir el seu propi estudi de moda i publicitat. La seva mirada era atrevida i visionària. Només així s’explica que, en la grisor del franquisme, Malet fotografiés les valuoses joies de Bagués damunt d’ous, troncs i vegetals, o que fes posar les models vestides de Santa Eulàlia a les barraques de Montjuïc. Campanyes publicitàries trencadores, radicalment modernes, que encetaven una dècada joiosa i convulsa. Imatges que es poden gaudir a Cèsar Malet. Autoretrat. Ironia, estètica i passió, l’exposició que li dedica l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, el garant de la memòria visual de la ciutat.

La immersió en l’imaginari de Malet és una delícia, especialment si no tenies notícia de la seva existència. Les fotografies et fan viatjar en el temps: el servei militar que va fer a l’antiga colònia espanyola de Sidi Ifni, al Marroc (1963); les primeres nits de jazz al Jamboree (1960); els fabulosos retrats dels escriptors vinculats a l’òrbita de Seix Barral —el mateix Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Ana María Matute, Marsé, Pere Gimferrer, Gabriel Ferrater...— per al llibre Infame turba (1971); els mariners italians del vaixell Stromboli passejant per Ciutat Vella (1957)... Per això el subtítol de l’exposició és tan encertat: Autoretrat. No perquè hi surti ell —que també ho fa i amb molt d’estil—, sinó perquè a cada imatge Malet s’hi deixava l’ànima. Ell era dels que no separaven l’encàrrec professional de la recerca artística. Aquesta inquietud el va portar el 1967 a fundar el Laboratori d’Art Experimental (LAE), on va col·laborar amb el pintor Josep Maria Berenguer. Junts van parir la sèrie Res (1969), un exercici exquisit i amb cert rerefons eròtic en què els cossos nus de dues models juguen amb pilotes de suro. Un altre exemple de com la ironia, l’estètica i la passió impregnaven el seu univers visual i també la seva peculiar manera d’enquadrar. Per això aquelles paraules de Marsé del 2007 —dedicades al pas fugaç de Malet pel Palau Robert— aquí encara prenen més rellevància, sobretot per aquest necessari retrobament “con el arte de un fotógrafo singular y excepcional, lúcido y de mirada cáustica, indómita”.

Cèsar Malet. Autoretrat. Ironia, estètica i passió

Fins al 24 de maig

Arxiu Fotogràfic de Barcelona