El nou Museu Thyssen projectat al centre de Barcelona i les diverses opinions sobre la reforma de l’edifici, conegut com a Palau Marcet, obliguen a revisar i repensar el valor i la intervenció del patrimoni arquitectònic de la ciutat
El cas del Palau Marcet —fins fa poc el cinema Comèdia—, la polèmica sorgida arran de la seva transformació en el Museu Carmen Thyssen i les opinions sobre aquesta proposta publicades a la premsa són el detonant d’aquestes línies. Diferents col·lectius, veïns i associacions professionals, com les que agrupen als arquitectes urbanistes, el mateix Col·legi d’Arquitectes o l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni (AADIPA), han demanat a l’Ajuntament de Barcelona una revisió del projecte arquitectònic, argumentant l’edificabilitat permesa i la sospita que el nou ús serà un centre comercial amb un petit museu incorporat. Tot plegat obliga a pensar un cop més com abordar el cas dels edificis que canvien d’ús, fet que permet reflexionar sobre algunes coses d’interès i torna a fer evident la necessitat de disposar d’una “caixa d’eines” per actuar sobre els edificis que queden sense activitat, i també per anticipar-se al destí d’aquells en què l’ús actual podria repensar-se.
El Palau Marcet també ens remet a la discussió sobre el valor patrimonial dels edificis on es vol canviar l’activitat i a la qualitat arquitectònica de la intervenció necessària. Aquest és, tradicionalment, el terreny de les discussions i permet fer algunes consideracions, ja que sovint s’incorporen al conjunt d’edificis que canvien d’ús alguns que, malgrat el seu interès per a la ciutat, no estan protegits com seria desitjable. No es tracta d’intervencions en el patrimoni arquitectònic, exemplificat per peces d’una qualitat singular que sovint veiem amb una perspectiva que remet a la museïtzació, sinó de la idea que entén que, en alguns casos, el fet patrimonial és més una qüestió de conjunts que d’unitats singulars. Barcelona, com totes les ciutats, és una amalgama d’edificis, i és aquest conjunt el que demana trobar la manera d’equilibrar-lo.
En aquesta discussió crec que podríem veure la intervenció en la ciutat construïda com un element que hauria de ser present a la base mateixa dels plans d’estudis de les escoles d’arquitectura, entenent-lo com la manera d’arribar a una presa de consciència sobre el que heretem i com l’adquisició d’un ofici sobre un futur basat a refer allò que tenim. Ara per ara, la modificació dels edificis encara és un plat de segona, el culte al modern és hegemònic i l’eclèctic continua sent menystingut. Iniciatives com la de House Europe, que impulsa una transformació social i ecològica a la construcció, prioritzant la reutilització davant l’enderroc sota l’eslògan , ens fa veure la importància de la rehabilitació en aquest segle. Aquesta iniciativa és vista hegemònicament des del punt de vista de la sostenibilitat, però hauríem de pensar si per a la ciutat com a organisme que pren aquests eslògans com a seus ha de significar també que aquesta demanada convida a la barreja del vell i el nou i a la mescla de tots els estils. Això em sembla fonamental.
Però potser el primer que cal tenir en compte no és la modificació arquitectònica dels edificis, sinó l’ús a què es destinen, cosa que pot semblar banal, però és la que té més contingut des de l’òptica actual del Never demolish. Una qüestió que oscil·la entre mantenir l’aspecte de l’edifici i refer l’interior, o bé tractar d’acoblar el nou ús a l’estructura que s’hereta i pensar que és millor que un edifici continuï existint amb modificacions que no pas que es “momifiqui”. Aquesta és una època en la qual el programa d’usos, d’una importància innegable per abordar el disseny d’un nou edifici, té un significat diferent quan es tracta d’un edifici ja construït. En els edificis existents que es transformen, la idea de funcionalitat ha de ser una altra, tot convidant més aviat a aprendre a acoblar-se a ells i no a l’inrevés. I per als més incrèduls n’hi ha prou amb fer veure quants usos han allotjat vells convents, hospitals o casernes, sense que la seva construcció es plantegés mai sota els postulats del funcionalisme. Aquest és un element cabdal, ja que un edifici, segons les seves característiques, pot arribar a permetre usos diferents sense gaires modificacions. L’estructura formal dels edificis, el seu tipus diríem, és el que permet buscar el peu adequat, com al conte de la Ventafocs.
La modificació encara és un plat de segona, el culte al modern és hegemònic i l’eclèctic és menystingut
A Barcelona han canviat d’ús molts edificis. Podem recordar els més antics, com les Drassanes, que han passat per un rosari d’usos hospitalaris, militars, de foneria, i per modificacions, enderrocs i construccions afegides, fins a ser el Museu Marítim que coneixem. El mateix succeeix amb l’Hospital de la Santa Creu, avui la Biblioteca de Catalunya després de diverses vicissituds i modificacions, sense oblidar alguns casos pioners de l’actual debat com el Xalet Golferichs de la Gran Via, el Museu Tàpies o el CCCB. I actualment l’edifici Estel de l’avinguda de Roma segueix en obres. Així doncs, no es tracta d’una qüestió actual, més aviat té una llarga trajectòria que encara desperta un interès innegable, i pensant en alguns d’aquests exemples no puc evitar un cert optimisme en veure un vessant de l’arquitectura que em complau: l’arquitectura, així, sembla ser l’art de modificar el que heretem. Els edificis són vius i expressen la seva vitalitat sent útils.
Els edificis neixen per ser útils, i no per a una sola activitat; encara que pugui semblar estrany, neixen per ser modificats. El mateix cas que obre aquestes línies, el Palau Marcet, va néixer com a residència, que anys més tard es va convertir en teatre, posteriorment en cinema i més endavant en una multisala, a més d’allotjar negocis de roba com la botiga Sello. Tots aquests canvis van alterar el seu aspecte original, tant exterior com, òbviament, interior. Però sembla que no naixem per ser testimonis de canvis, almenys d’aquests. Veient les alteracions que van convertir el Palau Marcet en teatre, no podem deixar de pensar en l’ofici mostrat en afegir, al palau original que ocupava el xamfrà, una peça al llarg de la Gran Via que es fa difícil de distingir de les originals, i més encara sabent que es va destinar a un ús no residencial. L’edifici va ser alterat amb un sentit arquitectònic i una intuïció que aconsellava seguir més l’estil del lloc que de l’època. I l’addició de nous cossos —com ara es vol dur a terme— deixava veure més sensibilitat, coneixement i certa modèstia. N’hi ha prou amb comparar-ho amb el projecte de Museu Carmen Thyssen que es vol dur a terme.
Pot ser d’ajuda fixar-se en el projecte d’intervenció al Taller Masriera, al carrer Girona, un altre exemple que pot sortir perjudicat per una comprensió errònia de la manera d’intervenir sobre el vell amb la gramàtica industrial i ecotecnològica actual, carregada de bones intencions, però mancada absolutament de sensibilitat i amb un desafecte notori pel “temple” que segueix dempeus. L’afecte s’expressa en aquests casos amb una arquitectura millor i més sensible, i això hauria d’incloure examinar més detingudament els afegits. No puc deixar de pensar en l’exposició Els nous realistes, vista fa mesos al DHUB, i m’adono que aquell realisme no serveix per intervenir en edificis amb columnes, capitells i frontons, però sobretot no sembla entendre que la història dels edificis s’expressa també amb afegits i modificacions, com un documental. Aquí el nou realisme s’estavella contra la realitat.
No fa gaire que, en referir-nos a aquests problemes, dèiem que els edificis existien per ser reutilitzats, però crec que més aviat hauríem de dir: per continuar sent utilitzats. De quina manera? Doncs de la millor possible, com el cas dels Laboratoris Uriach al Clot, o la Sala Beckett al Poblenou, potser l’exemple més inspirador per a una revisió crítica de les intervencions “modernes” i la seva puresa un xic moralista.
És millor que un edifici continuï existint amb modificacions que no pas que es “momifiqui”
El cas del Comèdia ens convida també a pensar que la intervenció sobre un edifici no és inerta a la seva posició urbana, amb la complexa qüestió afegida que les mateixes modificacions d’ús duen una sèrie d’alteracions en cadena, que alguns cops afecten tot un carrer, amb els consegüents canvis del caràcter dominant dels llocs urbans. Això obliga a veure els edificis com un fet patrimonial més ampli, format no per individus sinó més aviat per famílies. L’exemple més antic és potser el del carrer Montcada i la seva progressiva transformació en el que podríem anomenar un carrer de museus, i resulta interessant veure que les modificacions dels palaus afegits a l’inicial Museu Picasso semblen haver replicat el carrer per lligar-los interiorment entre si. Un altre és l’avinguda del Doctor Andreu, convertida en un carrer de serveis diversos, o, actualment, la transformació generalitzada de la Via Laietana en un carrer d’hotels, donada la presència d’edificis “de despatxos” construïts en obrir aquest nou vell carrer i que han facilitat encaixar usos diversos. Una transformació a la qual encara estem assistint i que ens obliga a considerar tot això com un problema urbà, però amb matisos molt interessants, si es du a terme la conversió de l’immoble dels números 8-10 d’aquesta via, per convertir-lo en un veritable annex administratiu de l’Ajuntament.
Aquesta és una qüestió de futur si contemplem la intervenció en allò construït en la seva dimensió urbana, la qual pot caracteritzar una etapa de la ciutat un cop superades les anteriors “batalles”, per dir-ho en la terminologia de Jordi Amat. La d’una ciutat que accepta que creix, modificant i refent el que ja existeix, potser perquè no hi té més remei, però fent d’això una virtut. La ciutat observada des d’aquest punt de vista, el dels edificis que segueixen dempeus però que no són el mateix, informen més d’ella que no pas els que s’han construït de bell nou per allotjar una activitat específica a la qual continuen servint. Els edificis modificats potser expliquen millor en què es transforma la ciutat i com canvien els interessos dels seus ciutadans, en el context d’una Barcelona clarament escorada a una ciutat de serveis. En l’acció de modificar un edifici per utilitzar-lo d’una altra manera hi ha una cosa més valuosa, perquè més enllà de la nova utilitat es fa present una voluntat molt superior que explica, no sols què en farem, sinó com ho hem fet. I es pot aplicar sense embuts allò que “el mitjà és el missatge”.
Així doncs, podem repensar la ciutat a partir del destí que fa dels edificis construïts. Encara queden el Borsí del carrer Avinyó, la Monumental, el Palau de Correus, el Teatre Principal o diversos cinemes com el Palau del Cinema, el Capitol i alguns més. Sovint ens referim amb l’expressió “sentit d’estat” a les accions dirigides amb una prioritat de caràcter general, decisions preses pel bé comú per sobre d’interessos particulars o partidistes. Potser, pensant així, podríem dotar de contingut l’expressió “sentit de ciutat” i sortir a la trobada del futur. La Ricarda, el Canòdrom Meridiana o l’antiga editorial Gustavo Gili són representants d’una generació d’edificis a cavall dels cinquanta i seixanta que, malgrat haver estat rescatats per les administracions públiques, sembla costar-los trobar un destí adequat. Potser ara, amb la capitalitat mundial de l’arquitectura aquest 2026, l’antiga editorial GG, que ja es va utilitzar per a Manifesta 15, finalment pot convertir-se en un espai dedicat al pensament i la divulgació de l’arquitectura a l’altura del llegat que representa. Un lloc que desitgem que serveixi per pensar totes les arquitectures que s’amalgamen a la ciutat i no tan sols l’arquitectura moderna.
No podem oblidar que una part important dels edificis objecte de modificacions pel seu canvi d’ús es deuen al fet que el públic ha deixat d’utilitzar-los. Aquesta realitat és fàcil de veure però no tant d’entendre. El cas és que la ciutat ha deixat d’anar al cinema, de comprar als mercats, d’anar als toros o a correus a enviar cartes i paquets. No ho jutjo aquí, però crec que és un reflex de la nostra societat civil i de les nostres formes de vida: és la vida de les ciutats.
