“Tot s’ha acabat per a mi a la terra (...) No em queda res per esperar ni per témer en aquest món, i m’estic aquí tranquil en el fons de l’abisme, pobre mortal dissortat, però impassible, com Déu mateix”, escriu Rousseau a la X de les seves passejades. Isolat de la societat, convençut que ha estat bandejat pels seus contemporanis il·lustrats, és a les acaballes del seu periple vital, entre 1776 i 1778, que es lliura a l’escriptura dels Somiejos d’un passejant solitari, un recull de deu “passejos” en el qual l’autor desplega l’état des lieux de la seva sort i del seu present.

Més que no pas una autobiografia clàssica, les deu passejades, d’estructura fragmentària i prosa meditativa i lírica, es presenten com una oportunitat per a la introspecció i l’aprofundiment de la pròpia naturalesa, abocat a la més profunda de les solituds, que no és fugida, “sinó renúncia al món” i retorn a si mateix, espai de llibertat i reconciliació amb els valors més basals: “Reduït només a mi, he recuperat a la fi l’estabilitat”, escriu.

Tot al llarg de les deu meditacions, el filòsof fa balanç de la seva vida, explora l’arrel pura dels valors construïts i reflexiona profundament sobre el conflicte entre la puresa d’uns impulsos o inclinacions morals originaris i la realitat implacable, les regles socials i les regles abstractes que regeixen la societat i l’abús dels homes, i que l’ha dut a la seva escissió del món i d’uns filòsofs moderns que han esdevingut els seus enemics més acèrrims, i a la pau retrobada en el seu retir a la naturalesa com a refugi emocio­nal, sensorial i espiritual.

Consagrat a l’estudi exhaustiu de la botànica, retrobarà la felicitat lluny dels homes, “a uns estatges tranquils enmig de gent senzilla i bona com aquella amb qui havia viscut fa temps. És la meva manera de venjar-me dels meus perseguidors”, relata: “no podria castigar-los més cruelment que sent feliç a desgrat d’ells / ocupat en flors, estams i criaturades, i ni tan sols penso en ells; aquells trasbalsos, aquells èxtasis que sentia algunes vegades passejant-me sol, eren plaers que devia als meus perseguidors: sense mi, no hauria trobat ni conegut els tresors que portava dins meu”.

Tanmateix, malgrat la proclamada serenor, hi ha moments d’èxtasi i tranquil·litat. Per més que es plantegi oblidar els mals, els perseguidors i els oprobis relatant els goigs de les seves passejades diàries, l’autor oscil·la entre la felicitat solitària i la nostàlgia del vincle humà, mostra un jo dividit entre la fugida del món i la voluntat de ser entre els altres: la insistència en les consideracions sobre els seus “perseguidors”, que travessen el llibre de mig a mig, revelen la seva fragilitat: els seus abusos han atordit la seva inclinació a fer el bé, han convertit en perjudicial les seves bones inclinacions del cor, han tornat totes les coses “una aparença enganyosa i falsa”, han reduït tot motiu de virtut a un esquer o una trampa, l’han reduït a “abstenir-se d’actuar, per por de fer mal sense voler-ho i sense saber-ho”.