Des de la seva creació, el 1968, el premi Josep Pla ha procurat honorar “el prosista que porta el seu nom” amb una concepció dilatada de la paraula prosa: tal com consignen les bases, “s’hi poden presentar obres de narrativa en català sense limitació de gènere: novel·la, conte, relat, memòries, biografia, diari...”. I tanmateix la història i el palmarès palesen una tendència majoritària de la novel·la de ficció (per dir-ho amb un pleonasme), seguida de les memòries i dels dietaris. De fet, a la tercera convocatòria, després de Terenci Moix i Baltasar Porcel, ja va arribar el primer títol de “no-ficció” amb Teresa Pàmies i les memòries del pare Tomàs (Testament a Praga), un gènere que, en diferents èpoques i declinacions, ha anat traient el cap amb noms com Alexandre Cirici, Jaume Miravitlles o més modernament Rafel Nadal.

Un dels llocs comuns de qualsevol premi, també del Josep Pla, és la metàfora del termòmetre, segons la qual la nòmina de guanyadors serviria com a retrat de la temperatura literària del moment, de les tendències, gustos i tradicions. La teoria grinyola perquè acostuma a negligir variables tan bàsiques com els originals presentats, la composició del jurat i els interessos comercials de l’editorial, però una ullada ràpida als 58 llibres premiats dona algunes pistes sobre quin tipus de literatura s’ha volgut potenciar. Crida l’atenció, per exemple, que malgrat que les bases consideren com a premiable el gènere del relat, en la història del premi només n’hi ha un cas, i es va saldar amb polèmica: el recull de contes Dibuix de dona amb ocells blancs, d’Isabel Olesti, va guanyar el Pla el 1995, quan Joan Perucho, membre del jurat, va dimitir assegurant que l’editorial havia can­viat el veredicte.

Deixem de banda les novel·les —l’apartat més ampli i per tant amb més varietat temàtica— perquè la novetat ens arriba des de la no-ficció. La tendència històrica del premi s’havia dividit fins ara entre les memòries i el dietarisme d’accent polític, l’assaig cultural i la crònica familiar i periodística. Per això l’edició del 2025 passarà a la història per incorporar-hi la neurociència, amb l’assaig de David Bueno L’art de ser humans, en un gest editorial coherent amb una tendència planetària: fa temps que noms com Bill Bryson i Yuval Noah Harari han demostrat que la divulgació cientificohumanística pot ser més rendible que altres disciplines. Ara el Pla acaba d’obrir la porta també a la filosofia, amb Francesc Torralba i Anatomia de l’esperança, i és pertinent tornar a la pregunta de si el premi funciona com a retrat d’un temps, d’un ­país. On ens situa, en cas afirmatiu? En el fons, en un laberint d’incertesa no gaire lluny del que Lyotard i altres postmoderns ja van diagnosticar als setanta. En la forma, més necessitats que mai del que Gaspar Hernàndez (que també va guanyar el Pla) anomenava “eines per al benestar emocional”, abraçats a la biblio­teràpia i amb el desig que la ficció, com l’esperança, no sigui l’últim que es perdi.