En ple franquisme, i amb tot en contra, Maria Beneyto (València, 1920-2011) fou una dona de gran pulsió literària i vital, una veu irreductible i persistent. Començà a publicar en català als anys cinquanta, amb el poemari Ratlles a l’aire (1956) i en els seixanta passà a la narrativa, primer en castellà, El río que viene crecido (1960) i després en català, amb els relats de La gent que viu al món (1966) i la novel·la més coneguda, La dona forta (1967). Després del 1977 vingueren anys de silenci i a l’edat de 72 anys Beneyto regressà amb una empenta admirable. Enguany, nomenada Escriptora de l’Any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), torna a ser molt present.

Ser escriptora al País Valencià durant la dictadura

Maria Beneyto Cuñat, nascuda a València el 1920, tenia molt clar des de ben jove que volia dedicar-se a la literatura. Ser escriptora al País Valencià entre els anys quaranta i setanta, pràcticament sense editorials, amb escassos lectors, amb censura i pocs canals de difusió, era tota una heroicitat. Calia ser persistent i tenir una convicció de ferro. Ambues coses es conjugaren en Maria Beneyto. A més, hi havia el problema de la llengua literària. Maria Beneyot començà escrivint en castellà, poesia i també novel·les, i en un moment donat es va construir com a escriptora també en català.

Quasi seixanta anys després dels seus primers versos, i amb silencis intermitents, la poeta i narradora valenciana (que va morir el 2011) torna a estar present al món literari. L’AVL celebra l’any Maria Beneyto amb nombroses publicacions, actes i exposicions. A la celebració s’han sumat la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim, aquesta darrera, amb la publicació de la poesia completa en català de Beneyto, Altra veu. Poesia 1952-2003, a més d’un monogràfic de la Revista Valenciana de Filologia, a cura de Carme Manuel. Per la seua banda, el PEN Català ha publicat aquesta tardor un àlbum dedicat a l’autora, promogut pel Comité de dones escritpores i coordinat per Maria Lacueva, investigadora i especialista en Maria Beneyto. Així mateix, editorials com Saldonar i Bromera han publicat obres seues, com ara una antologia poètica i un poemari inèdit. Tot plegat, un viatge literari per la vida i l’obra d’una escriptora encara vigent i de llarg recorregut.

La dona forta, el dibuix d’una època

Comencem, per fer-ne un tast, amb les reedicions de La dona forta, una de l’AVL i l’altra a Bromera. Publicada originalment el 1967, La dona forta fou una incorporació a la novel·la en la nostra llengua molt significativa, en un context en què l’absència d’una base novel·lística sòlida dificultava la connexió amb el públic lector. Això ho sabia molt bé Joan Fuster –que el 1972 havia dedicat un article a la precarietat del gènere en el context valencià, “Una carència singular” a Serra d’Or–. El mateix Fuster era bon coneixedor de l’obra de Maria Beneyto i mantenia una gran amistat amb l’autora a qui animà en tot moment a escriure en català. Amics i mestres com ell, però també Manuel Sanchis Guarner, autor de la introducció a la primera edició de La dona forta i, sobretot, els germans Vicent i Xavier Casp, la van convèncer d’incorporar-se a les nostres lletres i la van ajudar. Beneyto feu aviat del català la llengua de gran part de la seua obra.

Parlar de La dona forta com d’una novel·la feminista pot resultar una mica anacrònic. En tot cas, és una novel·la immersa en el realisme social, com Los enanos de Concha Alós o Tiempo de silencio de Luís Martín Santos, condicionada per l’època, per l’ombra de la censura i per la dificultat d’assajar en aquell moment una narrativa protofeminista. De tota manera, és una obra original i molt vivaç, una novel·la de valor literari, amb un vessant de denúncia social, no mancada d’interès. Pot ben bé constituir una sorpresa per a lectors d’avui.

Una escriptora pionera i de llarg recorregut

Una altra de les apostes editorials de l’Any Beneyto ha estat la traducció al català d’El riu ve crescut, à carrec de Carme Manuel, de l’AVL, coordinadora de l’Any Maria Beneyto. Una novel·la de caire naturalista i realista, una història coral, plena de personatges colpidors, de diàlegs ben vius i amb una tensió literària admirablement resolta. El riu ve crescut, guanyadora del Premi València el 1959, narra la lluita per sobreviure a la riuada de 1957, i fotografia amb tota mena de detalls i dramatisme aquella València abandonada a la seua sort, poblada per ànimes desheretades i ofegada en fang. Un tema, malaruradament, de molta actualitat. Gràcies a la traducció, la novel·la –coeditada amb l’editorial Drassana– ens parla ara en veu pròpia i ens fa vibrar més que mai, demostrant que ha aguantat molt bé el pas del temps. Així ens ho recorda Rafa Lahuerta en un pròleg poètic i contundent: “quina gran i sorprenent novel·la esteu a punt de llegir i fer vostra per a sempre”.

Un silenci gairebé de 20 anys

Després d’una infància i una joventut gens fàcils, amb una determinació draconiana, Beneyto –que va començar a fer les primeres provatures literàries a l’escola i va aprendre les regles mètriques castellanes de manera autodidacta– es va obrir pas com a escriptora en català en un context i un panorama literari reservat majorment al castellà i als homes. Fou un camí ardu. No pot estranyar, doncs, que en un moment donat, entre la publicació de Vidre ferit de sang (1977) i la reimpressió de La dona forta (1990), Maria Beneyto optés pel silenci en “un període conscient d’autoexili de l’espai editorial, però no del món de l’escriptura, com demostren les nombroses publicacions aperegudes fins a la seua mort”. Ho escriu Carme Manuel en la introducció a la novel·la –que havia restat inèdita– Al límit de l’absurd, publicada per l’AVL. La novel·la inclou elements i tècniques narratives tradicionals de l’escriptora, com ara l’ús magistral dels diàlegs, la funció dramàtica de l’espai, i una estructura acurada.

Així les coses, Maria Beneyto –una de les escriptores més rellevants de la literatura catalana de postguerra, però al mateix temps una de les més desconegudes– torna de nou a les llibreries. Després de diversos silencis, l’Any Maria Beneyto li fa justícia en molts sentits, i restitueix una veu literària valuosa.

L’obra poètica

Maria Beneyto fou una poeta reconeguda en castellà. Fou antologada, per exemple, per Josep Maria Castellet el 1960. Menys coneguda és la seua importantíssima poesia en català, valorada i antologada per Joan Fuster, i ara a l’abast de tothom. El seu llegat poètic es veurà recollit el pròxim gener en la col·lecció Poesia Completa de la Institució Alfons el Magnànim. De moment, els lectors disposen d’un tast necessari i representatiu de la seua obra poètica en l’antologia De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra, edició a cura de Josep Ballester, publicada per Saldonar.

Un any Beneyto, fet i fet, que posa de relleu allò que deia Stendhal: “la millor crítica literària la fa el temps”. I ací ens trobem, més d’un segle després del seu naixement, davant d’una escriptora irreductible.